dilluns, 9 de març del 2009

Plàtans Fregits.



Tots els matins, per esmorzar, la meva àvia li fregia un plàtan al meu avi; d'això fa més de trenta anys, des de llavors no he tornat a veure ni a olorar plàtans fregits.

Tenien un petit hort on tot era d'un regust exquisit; les escaroles simplement amargues, les seves senzillament picants, les pastanagues d'un viu taronja natural, enciams grossos i valents, carbassons per fer perols i perols de sopa, faves i mongetes com enlloc he vist a taula, tomàquets sucosos, imprescindibles i humils patates de final d'estiu... tot tenia el sabor propi i genuí que només donaven els horts, amarats per les moltes hores del dia que giraven al voltant d'aquell món tan sincer.

L'únic que no tenien a l'hort eren plàtans, per això... la meva àvia, cada matí, els fregia amb una especial devoció!

El meu avi deia que: ric era qui en tenia cinc però n'hi sobrava un, i pobre qui en tenia un milió però n'hi faltaven cent mil.

Cada cop més, el Pirineu és més a prop però... hi viu menys gent!









Bordes de Noarre. Pallars Sobirà.

16 comentaris:

Assumpta ha dit...

Els plàtans fregits són molt bons! Ho vaig veure per primera vegada a casa d’una amiga meva cubana, companya de l’escola... parlo potser de fa... ostres... molts, molts anys!! en Jordi encara no havia nascut jeje... deixeu-me calcular, que jo sóc de lletres i si teclejo no puc fer servir els dits (un moment) Ja està!! Fa uns 34 anys i mig...

Anava a dir que sóc molt gran, eh?... però és igual... més gran és la Tina Turner i ben guapa que està :-)

Doncs actualment la meva sogra prepara arròs a la cubana i també hi posa el plàtan fregit... és boníssima la barreja del dolç i el salat!!

Segur que a la teva avia li quedaven també deliciosos :-)

Fa uns dies que tinc les cames una mica rígides (fa molts anys que tinc artritis... jo en aquest blog explico la meva vida... bé, tampoc és res que s’hagi d’amagar això, clar) i el meu marit ha dit que passo moltes hores asseguda i que he de caminar una mica (el meu marit no és metge, eh? és que es preocupa per mi jeje) i després de dinar hem sortit a caminar... hem caminat 40 minuts i he arribat que no podia més... i penso en les caminades que feu vosaltres. No sé quan de tros es pot caminar en 40 minuts a pas no massa ràpid... dos o tres kilòmetres?

Després tenia una reunió a la Parròquia i un amic m’ha dit que si ho fes cada dia segur que no em cansaria tant (aquest amic va fer 82 anys fa un parell de setmanes...)

Bé doncs, com no puc fer excursions, miro aquestes fotos i ja és com si hi fos :-)

òscar ha dit...

les tristíssimes lleis de vida fan que els pirineus siguin a l'abast de tothom els caps de setmana o per vacances però cada cop amb menys gent visquent-hi a diari.
potser és una imatge exagerada, però té un regust trist com de muntanya-animaló tancada al zoo de la natura.

els usos dels nostres avis tenen també una mica d'això. respectem, evoquem, fem un somriure recordant les coses que feien però poques vegades les seguim habitualment com a nostres. estan al museu dels nostres records i, sols a vegades, alguns caps de setmana, mengem plàtan fregit, ensenyem als nostres menuts aquelles antigues cançons com l'hereu riera o el pintxo va dir en el pantxo o amb un paper de diari ens fem una espassa.

com aquests dos paràgrafs m'han quedat, potser, una mica trists; finalitzo reivindicant, ja amb el to bonrotllista que ens caracteritza als usuaris del cavall de rodes, una plataforma de implantació diària dels hàbits dels nostres avis. una plataforma que ens faci repescar, un dilluns el plàtan fregit, un dimarts el pa amb vi i sucre, un dimecres llevant-nos del llit cantant ton pare no té nas, ton pare no té nas, ta mare és xata, i un germanet que tens, i un germanet que tens, té el nas de patataaaaaa.

no oblidem que les arrels són compatibles amb la wii i amb la telefonia mòbil. no oblidem que perque existeixi messi, abans ha d'haber existit laszly kubala, moreno i manchón.

Jordi ha dit...

Assumpta, sí, no havia nascut encara! Faltaven tres anys perquè aquest caprià de pro tregués el cap a aquest món ple d'angines i de carns arrebossades.

El que realment és important, no és la distància caminada, sinó les ganes que li poses en fer-ho. Uns quaranta minuts caminant podria equivaldre a uns tres-quatre quilòmetres.

Òscar, ara sí que has estat profund! Proposo pel dijous la de La masovera se'n va al mercat, pel divendres la del Gegant del pi i dissabte la d'Ara balla en Joan Petit, en Joan Petit quan balla, balla, balla, balla...

òscar ha dit...

i pel diumenge, tradicional dia de muntanya, aquella de muntanyeeeeeees del canigóoooooo, fresques son i regaladeeeeeeessss ....

Alex. ha dit...

Assumpta, quedes nomenada com a màxima exponent i patrona de les fonts dels voltans de Reus, per fer del fet d'anar-hi a prendre anissos un acte de superació contundent.
Felicitats al company octogenari.

Òscar, en el fons ets un gran Amades del segle XXI, quedes nomenat amb el Premi Amades per la conservació del bon rotllo setmanal sense fronteres.
Ets el nostre Amades, el nostre Wolfgang Amadeus Mozart de l'Anginesca.

Jordi, quedes nomenat com General Trescador Grimpaire i Caprià del més desitjat de tots els exèrcits... el de l'Anginesca.
Atila va travessar els Alps a cops de fuet, tu ho vas fer a cops de quatribarrada i anginesca passió i reafirmació!

Jordi ha dit...

Òscar, perme-te'm continuar, que no goso trencar la cançó per la meitat: sobretot ara a l'estiu que les aigües són gelaaaaaades!! Gran!! Segurament l'ex-president Pujol la cantava quan arribava a dalt de tot i alvirava les vistes que en ofereix el cim.

Alex, ara m'has fet recordar aquell moment de la sortida de la Ultra-Trail Mont-Blanc amb l'estelada lligada al coll talment una capa onejada pel vent i les quatre barres vermelles passejant-se sense por per territori desconegut. També m'ha vingut al cap el moment de l'arribada, estelada també a l'esquena, corrent pels carrers de Chamonix amb l'alè de la gent al clatell i sentint algun que altre Espanya (jo contestava Catalunya infidels, no goseu dir més aquesta paraula malsonant en presencia de la Senyora de les banderes) i creuant i petonejant la bandera amb una anginesca de llàgrima a punt de treure el cap a l'ull dret.

Alex, quedes nomenat cavaller dels records coneguts i desconeguts que es fan i es desfan. M'agenollo per saludar-te!

Alex. ha dit...

Jordi, aquest moment, t'honrarà fins el llit de la mort, lloc on esdevindràs llegenda.

No t'agenollis, deixa que ho faci jo i una legió d'isards, d'erminis i d'esquirols, per rendir homenatge a qui va guarir la Senyora de les Banderes als peus del Mont Blanc, de la Mer de Glace.

Les teves Anginesques Llàgrimes seran amortallades i lloades a Sant Miquel del Fai.

Segueixo agenollat.

Aquest Cavaller dels Records coneguts i desconeguts que es fan i es desfan, proposarà la teva figura com a patró de la CCCR.

Segueixo agenollat.

Finalment, embalsamat el teu cos, en farem un pendó que farà totes les Marxes, i com a mostre de respecte, tots s'agenollaran.

Em poso dempeus per abraçar-te.

Assumpta ha dit...

Llegir-vos és estar amb un somriure constant :-)

Oooh! Alex!! Patrona de les fonts dels voltants de Reus!! Què maco :-))

Jordi l'escena de l'arribada amb l'estelada és digna d'un tapís brodat al saló més bell del Palau de la Generalitat :-)

Jordi ha dit...

Ara mateix estic plorant d'emoció. Gràcies, Alex, i gràcies Assumpta! No puc més que demanar-vos que us alceu, que us poseu dempeus, perquè un humil servidor de la quatribarrada no vol ni presumir ni estar per sobre de ningú. Només vol donar a conèixer qui som i perquè som així. Em veig embalsamat al pati dels tarongers de la Generalitat...

Alex. ha dit...

Jordi, quan ploris, pensa en recollir les teves llàgrimes, Sant Miquel del Fai t'ho agrairà i els teus devots... també!

Assumpta, m'ha semblat que ets més de fonts i anissos que no pas de oceans i mars... tot i que els tens a tocar!

gemma ha dit...

Oh! L’he trobat! Seguint guerres així en mar com en terra. És la taula rodona de Calemot, Motcalem, Calemanem, Camarles? Oh! Mísera de mi! Trobada la meua esperança veig en vos molt nobles senyors i atlètics cavallers. Encara que la figura eqüestre rebutgeu, i a peu aneu, la causa us honra i pregaré perquè no us hi canseu.
He sentit la senyera, he vist el gegant del pi i Sant Miquel del Fai m’ha guiat fins aquí.
Si em deixeu passar, intentaré col•laborar. Per començar, un plàtan fregit em vaig a menjar!

Assumpta ha dit...

Vinc a dir Bona nit i a disculpar-me per l'enrenou dels mails d'avui... sóc un desastre. No he aconseguit fer arribar els arxius amb música, he equivocat els destinataris i no sé si he enredat alguna cosa més...

No tinc ni idea de quants correus meus us hauran arribat entre bons i defectuosos però segur que masses... em sap greu.

Hola, Gemma, guapa :-)

Alex. ha dit...

Gemma, el teu parlar no sembla pas d'Olot, sino més aviat de Camelot, per això et nomeno, Poncella de Camelot... la del Borinot.
Llegin-te, se m'ha "entortillat" la llengua... udna fodtaa abrddezada!

Assumpta, aquestes hores... semblas el sereno!

Avis: L'ordinador domèstic, el portàtil... vull dir, a defallit, fins que no l'arregli hi seré sense ser-hi, que és una manera com qualsevol altre de ser-hi.
Tenia un post per ahir al vespre però no ha estat possible, mentres tant menjarem plàtans fregits!!

Assumpta ha dit...

Vinc a menjar un altre platan fregit :-) que aqui estan deliciosos, mentre espero la reparació del pobret ordinador malalt...

òscar ha dit...

jo també. passo poc abans de vestir-me per anar a fer el sopar d'aniversari per reafirmar-me en l'amenaça del cor de l'anginesca cap al teu pc. a bones, xato: som molt bons. a dolentes, pitjors que el barón asler i falconetti (avui vario de personatges).
`
ps: si entro a posar un comentari a les cinc del matí no en facis massa cas. serà que m'he passat amb els mojitos i m'ha pegat per abraçar a tothom :)

Alex. ha dit...

Assumpta i Òscar, el PC ja funciona però, ara és qüestió d'instal·lar tots els "pogrames" i l'adsl... i de moment no m'en surto.

Continuem amb la dieta del platan!