Aquest diumenge vaig ser, un any més, a la Marxa de la Segarra.
Per mi, Segarra, vol dir l'inici de la Primavera. El primer any que vaig anar-hi, érem poc més de tres cents, diumenge passat arribàvem als mil sis cents, tot i així el romanticisme s'ha conservat, amb una organització humanament perfecta que ha sabut preservar l'esperit casolà dels inicis en forma de Trinxat de Brou.
El paisatge pot semblar monòton, a mi em meravella veure un cel tant gran sobre una plana de camps verds i ametllers florits, una llum tant intensa, uns pobles que es confonen amb el color de la terra i sobretot el silenci de la Segarra, que té una manera de ser propi, diferent del que es forma al Pirineu.
El silenci del Pirineu té l'origen en una infinita e immensa tranquil·litat que t'embolica i que de manera irrefutable i colpidora et venç; per contra, el de la Segarra és més domèstic, humil, tendra, suau, planer.
La Segarra és un silenci senzill i amorós però... igual de colpidor!
El trident d'icones Sant Jordianes, el vaig trobar a Montcortès de la Segarra i és deien Txell, Jordi Atleta i Jordi.
Un diumenge genial... amb paisatges, silencis i una abraçada anginesca!
YouTube dedicat a la Gemma i al Jordi.
El borinot de la mort
Fa 9 mesos
13 comentaris:
Què ben explicat :-))
Quines ganes d'agafar un d'aquests petits vasets amb el Trinxat de Brou... i, aquesta vegada, els platans no eren fregits, però també ens acompanyen... i quins entrepans!! :-))
I ara que ja he menjat (amb la mirada) diré que:
1.- El vídeo de la Pantera Rosa és una passada de bo, que l'heu de veure tots els que passeu per aquí, que m'ha fet riure, preocupar i...
2.- Les fotos dels arbres florits són magnífiques.
3.- Bona nit!! :-)
Aquestes fotos m'han evocat un diumenge caminant al costat dels amics i el retrobament amb una quart de la quatribarrada. La fusió de l'abraçada en perfecta armonia amb els ametllers florits, el trinxat de brou i el castell de Florejacs que ens contemplava, tibat i enaltit per l'emoció, va fer sonar campanes per celebrar la bona nova.
El video és genial! Gràcies per la dedicatòria. Ara, i per sempre més, la Gemma i jo agermanats anirem caminant sota un cel ben blau, joiosos himnes ressonaran, d'amor i de pau... niana niaaaaaaa (amb veu de Juan Tamariz).
Mai t'havien dit que ets molt bon fotògraf?
Ostres! ara m’ha agafat una gana...
Àlex, em sembla que l’any que ve sereu 1.601.
Aquesta descripció de la Segarra, juntament amb la del meu amic del cor wiskinewyorknewyorknyínyíííí, han fet que a partir d’ara me la miri amb uns altres ulls. Ara, són els ulls d’algú tocat per la gràcia divina i suprema del cor que batega quatribarradament.
Estic totalment d’acord amb això de “pobles que es confonen amb el color de la terra”. Però a mi m’agrada més el silenci del Pirineu...
Els ametllers, m’encanten, florits i per florir. En positiu: són arbres totalment accessibles, vui dir, hi pots pujar molt fàcilment. Les seves ramificacions permeten intal·lar-ti còmodament i fins i tot t’hi pots moure. Si t’ho treballes una mica pots arribar a tenir cuina, menjador, lavabo i fins a dues habitacions. En negatiu: és gairebé impossible que et donguin la cèl·lula d’habitabilitat i sovint venen amb goteres de sèrie.
El vídeo boníssim i molt adequat, moltes gràcies!!
mai primavera i gastronomia havien tingut un agermanament tan evident com el que ensenya aquest post. agermanament que, tot he de dir, em dona una sana enveja en conéixer que també ho va ser d'emblemàtics membres del cor.
encara que en esperit, també hi era junt amb vosaltres fent una mena d'entranyable melee de rugby.
l'any que vé, com la nostra gemma, com la nostra assumpta que encara no s'ha pronunciat al respecte, jo també hi seré. poso a juan tamariz per testimoni!!!
ps: gemma ... no tens bloc?
el blogger no em deixa entrar enlloc!
Òscar, no, no tinc blog.
Sóc una mena de homeless de la blogesfera. Deambulo entre banyeres i cavalls buscant el meu lloc. No em queixo, però. El Jordi em deixa solucionar les qüestions d’higiene a casa seva i l’Àlex em dóna menjar.
Suposo que algun dia m’hauré d’emancipar... arribat el moment, sereu els primers a saber-ho.
Assumpta, el Trinxat era i és cada any un cinc estrelles del Costumari Català.
1.-La Pink Panter és un Crack de Cracks.
2.-Els arbres estaven a punta de caramel.
3.-Bona tarda!
Jordi, com a penyora, l'any que ve hauràs de trescar amb la Gemma a collibè, sota pena de ser Pelelejat per tot el Cor de l'Anginesca. Tu mateix!!
La meva mare també diu que li agraden les fotos, però es clar, que ha de dir una mare... totes escombren cap a casa!
Gemma, si jo fos de la Noguera, aniria pel carrer amb el cap més que alt... pels núvols. La Vall d'Àger és la vostra petita Cerdanya amagada de curiosos, a l'ombra del Montsec; ara, deu estar d'un verd anginesc, a punt d'un ciclo-atac-gallarístic(roselles).
Esperem el teu bloc... !!
Òscar, amic Selenita, en aquella abraçada també hi erets, com hi seràs a la de la Segarra 10'... i en persona, desitjo!
A la Segarra hi necessiten algú que doni sugus i premis com només saps fer-ho tu!
I des de la Torre del Castell de Florejacs, recitarem els teus posts!!
El YouTube: Quan el vaig veure... no vaig tindre cap dubte!
Hola... vinc aquí, on reposen els cavallers catalans, tot i que jo sóc una dama :-)
Estic mig morta d'esgotament mental. Porto tot el dia (tot el temps lliure del dia, vull dir) a la búsqueda i captura de LLIBRES pel Joc d'en Tibau.
N'hi he enviat 23 i m'ha respost que en tinc 22 d'encertats. Em quedan més o menys la meitat de blogs encara per visitar i n'hi ha alguns que crec que els deixaré per inútils :-))
Em podeu donar una miqueta de trinxat, si us plau?... Gràcies... i un platanet.
Alex!! He rigut molt amb el teu comentari al meu blog :-) Són aquelles coses divertides que qualsevol altre que ho llegeixi no sabrà de què va :-)
Gemma Com pots viure sense blog? :-))
Òscar Xiquet, que jo no puc caminar bé :-)
Quan dic que no puc caminar, no és una broma, encara que ho digui així en aquest to (perquè jo sé que em podeu sentir la veu jeje) i amb aquest somriure que sempre tinc quan sóc a un dels vostres blogs... Resulta que és cert :-)
Tinc artritis des de molt jove. Van tardar anys a diagnosticàr-me-la suposo que per l'edat, clar. No els hi passava pel cap (tot i que són metges... amb plural, que en vaig visitar molts: reumatòlegs, traumatòlegs)
Finalment un traumatòleg que pensava que era alguna cosa de menisc em va fer una artroscòpia i es va trobar tal inflamació de teixits allí dins que van haver de modificar l'operació a la meitat jeje... passar d'anestèsia local a dormir-me del tot... i treure mostres i tal. Llavors tenia 38 anys, però ja feia anys que anava rodolant per metges amb constants vessaments sinovials: rehabilitacions, pastilles, gels antiinflamatoris...
Bé, ja us he explicat una part de la meva vida :-)) Però no estic trista, eh? Jo ho explico aqui, en confiança, i m'és igual si algú més entra i ho llegeix, que tampoc és res per avergonyir-se'n :-) Només ho dic perquè és veritat que jo no puc fer cap caminada...
Això sí, m'encanta llegir-ho, veure les fotos... L'altre dia m'ho vaig passar genial mirant tots els vídeos d'en Jordi :-))
Vaig a voltar uns quants blogs més :-))
Bona nit!!
Assumpta, no t'imagino trista mai, t'imagino fent la Marxa de la Segarra a collibè del Jordi, l'Òscar i un servidor, i la Gemma Masovera de la Noguera portant el teu pendó on hi posa: Sóc l'Assumpta i sempre estic contenta, perquè sóc del Barça i el Cor de l'Anginesca em protegeix.
Veig a la Gemma, Masovera de la Noguera, encetant el seu bloc!
assumpta, una de les meves qualitats més preciades és la d'atesorar una descomunal força digne del increible hulk, maciste, mr.t. i hèrcules (d'alacant).
tot i així, si la força no m'acompanyés per dur-te a coll-i-bé (el més probable, no ens enganyem!) no pateixis perquè el veritable motiu de l'excursió seria la d'un cor de l'anginesca entaulat davant trinxats de brou i altres delicatessens típics del nostre aimat país.
caminar, el que s'anomena caminar, sols per anar de la taula a la graella!!!
Assumpta: el Cor de l’Anginesca et protegirà, oi tant!
Si tu no vens, no serà el mateix...
El Jordi, l’Àlex i l’Oscar alternaran els torns per dur-te a collibè. Com que ells estaran plenament dedicats a la tasca de locomoció. Tu els hauràs de guiar, sí, sí.
Davant neu pols tot obert: cal estirar un xic les orelles, símbol inequívoc d’acceleració en forma d’esprint.
Davant visibilitat dificultosa o paisatge complicat per la possible proliferació d’ametllers: hauràs de vetllar per la sincronització del parpelleig. És a dir, evitar que coincideixi el moment de claurusa visual d’ambdós.
Davant proliferaicó de revolts pronunciats: t’hauràs d’agafar fort i inclinar-te suaument cap al cantó d’obertura, intentant que els dos membres del cor us fongueu en una única unitat.
Jo m’ocupo de la intendència i el que convingui!!
Som-hi per al quòrum del Cor de l’Anginesca a la Segarra!!!
AlexDe veritat que si, per algun motiu, algun dia estés una mica trista, entrar aquí i llegir-vos seria la millor teràpia :-)))
El text del pendó és genial :-))
Òscar El trajecte de la taula a la graella em sembla totalment al meu abast jajajaja :-))
Gemma Pobrissons si jo els he de guiar :-))
Tal com escrius hauries de tenir blog!! :-)) (ja et veig Crack de cracks número quinze jeje)
la gemma, a banda de masovera de la noguera, és també la megapubilla de la direcció general de trànsit. amb les seves eficientíssimes indicacions em veig capacitat, a més de portar a coll-i-bé a l'assumpta, de cantar mentre (a modus de radiocassette) el "en el coche de papá, nos iremos a pasear". vull, això si, un imant amb la foto de tots en la que posi: "anginescs, no correu".
el crack de cracks ja és de la gemma. si encara no té bloc per lluir-lo, li faré una samarreta commemorativa!!!
jajajajajajajajjaajaa!!!!!
...Òscar, ets genial!!
Gemma, quan tinguis el teu propi bloc, et faré un post exclusiu per tu... però abans necessito saber un mínim, si us palu, regalans un bloc!
Publica un comentari a l'entrada