dimarts, 31 de març del 2009

Les Flors Humils.



De la Conca de Tremp i altres indrets.
Francesc Ramon Monrós i Fitó.
Garsineu Edicions.
Tremp, 2005.

Les Berenades.

San Nicolau és el Patró de la canalla que van a estudi i a costura.
El dia del Sant a la tarda, els nois i noies acudien als respectius locals de l’escola, amb el seu paquetet contenint el recapte que hi havien posat llurs mares, i acompanyats dels Mestres i Mestresses, se n’anaven a fer la berenada al Pinell, a la Torre del Xut, a la Berneda o altres llocs dels entorns, passant una tarda d’expansió i d’alegria que ja somiaven uns dies abans de la diada.












diumenge, 29 de març del 2009

Sota la Pluja.



L'estat natural de les Guilleries no és altre que el de viure sota la boira; una boira modelada pels turons, torrents i boscos que l'habiten; una comarca feréstec com poques, on el peu pla no hi té lloc, on les truites de riu certifiquen la qualitat de les seves aigües.

Dissabte a peu sota la pluja, de Viladrau al cim del Matagalls, per l'Erola i el Santuari de Sant Segimon del Montseny, corriolant entre castanyers centenaris i fagedes de bellesa indescriptible.

Les fulles caigudes que catifen el sotabosc es converteixen sota la pluja en un improvisat instrument musical, i les salamandres ho festegen.

Ens hem mullat!!

Nota: A Sant Miquel dels Barretons, sota la pluja, es podia escoltar l’ària O Mio Babbino Caro, de Puccini.

O mio babbino caro
Mi piace è bello, bello
Vo' andare in Porta Rossa
a comperar l'anello!
Sì, sì, ci voglio andare!
e se l'amassi indarno,
andrei sul Ponte Vecchio,
ma per buttarmi in Arno!
Mi struggo e mi tormento!
O Dio, vorrei morir!
Babbo, pietà, pietà!
Babbo, pietà, pietà!






Sant Miquel dels Barretons.

dimecres, 25 de març del 2009

De Sas Illes a l'Aneto.



Dilluns va fer un any; vint-i-tres de març, trescant, engolit per una vegetació mediterrània al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac.

Fora de les canícules estiuenques, la resta de dies és tot un luxe voltar pel Parc, dalt els seus turons la vista s'allarga des del cim de l'Aneto fins mar endins a Sas Illes; al poble de Mura és preceptiu menjar-hi els tradicionals i minúsculs cigrons amb cansalada, acompanyats d'un porró.

En un sol dia i amb ganes, és possible fer la volta a tot el Parc... i sense voler-ho eduques la vista, allunyes cabòries, robes converses, endrapes cigrons, et Kilianitzes Journèticament i, el més important... et saps viu!



Montserrat des del cim del Montcau.



El Santllehí amb el Montcau al fons.



Roca Mur.



El Montcau.



El petit poble de Mura.

dilluns, 23 de març del 2009

Melics.



És normal que un home vulgui i se senti el centre del món, ja sigui ministre o sexador de polls, tant se val... qualsevol món neix i mor en el melic.
És clar que hi ha melics i melics però... tots melics.

Quan a Salvador Dalí li preguntaven si es considerava el millor dels seus contemporanis, categòrica i cerimoniosament deia que no, que els altres eren millors... que ell solament era un geni!!

Diumenge, el món era dins del meu melic en forma de becaina rosegadora de prats alpins, d'un geni anomenat Bosc de Virós, d'un dalinià bec de picot que trencava el silenci orquestral establert.







Fent l'olla de Núria.

diumenge, 22 de març del 2009

El Desglaç.



Cap de setmana d’amplituds tèrmiques al Pallars Sobirà, nits fredes i dies càlids; rendint-me al canvi d’estació, entregant-me al desglaç, asargantanant-me al sol de muntanya, esquellant-me al paisatge, safenant-me engonalment, fent sudokus… sudokunant-me, parant el temps amb el pensament, nant-li’n foten fotos a tot, cercant l’ós bru, museujant-me amb la comarca i la seva gent.

El desglaç… ja ha començat, força imparable d’aigua arreu.













dijous, 19 de març del 2009

Nant-li'n.



Nant-li'n Fotent i Nant-li'n Refotent.
Dietari d'un Pagès del Pallars.
29 d'Abril de 1919.

Aguesta tarde plovineave i han sigut unes hores molt escaients per fer formatge amb llet de les auvelles munyides ahir. Per fe’la prendre hai anat a collir herba-col a l’hort i mentre s’escalfave al calder hem fet una quixalada. Allevòrens, hem remenat la massa poquet a poc i quan lo mató ha pres, l’hem posat a les formatgeres de fusta, anant-lo atapint amb paciència fins a deixa’l escorregut del tot. Abans, jo n’hai agafat un sarpat i l’hai posat en un tupí de terrissa per fer formatge llenguat, que m’agrade molt. Ha quedat més de mig calder de xirigot per als tocinos però, deixant-lo reposar, encara hem pogut arroplegar una bona plata de brossat, que è un dels millors regals que podem fer als nostres veïns i a natres mateixos.





dimarts, 17 de març del 2009

Trinxat de Brou.



Aquest diumenge vaig ser, un any més, a la Marxa de la Segarra.

Per mi, Segarra, vol dir l'inici de la Primavera. El primer any que vaig anar-hi, érem poc més de tres cents, diumenge passat arribàvem als mil sis cents, tot i així el romanticisme s'ha conservat, amb una organització humanament perfecta que ha sabut preservar l'esperit casolà dels inicis en forma de Trinxat de Brou.

El paisatge pot semblar monòton, a mi em meravella veure un cel tant gran sobre una plana de camps verds i ametllers florits, una llum tant intensa, uns pobles que es confonen amb el color de la terra i sobretot el silenci de la Segarra, que té una manera de ser propi, diferent del que es forma al Pirineu.

El silenci del Pirineu té l'origen en una infinita e immensa tranquil·litat que t'embolica i que de manera irrefutable i colpidora et venç; per contra, el de la Segarra és més domèstic, humil, tendra, suau, planer.
La Segarra és un silenci senzill i amorós però... igual de colpidor!

El trident d'icones Sant Jordianes, el vaig trobar a Montcortès de la Segarra i és deien Txell, Jordi Atleta i Jordi.

Un diumenge genial... amb paisatges, silencis i una abraçada anginesca!

YouTube dedicat a la Gemma i al Jordi.





















dilluns, 16 de març del 2009

Concert.



Josep Pla deia que, els colors de la tardor comprenen totes les tonalitats entre la mel i el conyac... breu i magistral descripció.

Aviat encetarem una espectacular primavera, d'uns colors que comprenen totes les tonalitats que comencen on acaba el color del conyac i acaben on comença el color de la mel; hi haurà empentes als prats de pixallits, rius a vessar d'aigua i plens de truites a contracorrent, boscos caducifolis engarlandats de fulla nova i concert d'esquelles!

La primavera és l’única estació sense pecat original i, al Pirineu, té el seu punt més alt al juny, on les flors pujant fins els cims més alts a tocar de les congestes, milions i milions de flors que ningú veurà... tret dels isards i algun excursionista despistat.












dilluns, 9 de març del 2009

Plàtans Fregits.



Tots els matins, per esmorzar, la meva àvia li fregia un plàtan al meu avi; d'això fa més de trenta anys, des de llavors no he tornat a veure ni a olorar plàtans fregits.

Tenien un petit hort on tot era d'un regust exquisit; les escaroles simplement amargues, les seves senzillament picants, les pastanagues d'un viu taronja natural, enciams grossos i valents, carbassons per fer perols i perols de sopa, faves i mongetes com enlloc he vist a taula, tomàquets sucosos, imprescindibles i humils patates de final d'estiu... tot tenia el sabor propi i genuí que només donaven els horts, amarats per les moltes hores del dia que giraven al voltant d'aquell món tan sincer.

L'únic que no tenien a l'hort eren plàtans, per això... la meva àvia, cada matí, els fregia amb una especial devoció!

El meu avi deia que: ric era qui en tenia cinc però n'hi sobrava un, i pobre qui en tenia un milió però n'hi faltaven cent mil.

Cada cop més, el Pirineu és més a prop però... hi viu menys gent!









Bordes de Noarre. Pallars Sobirà.

diumenge, 8 de març del 2009

Discernir.



Cap de setmana gloriós, ave fenix engonal i safènic, angines d'aire pur, sol d'hivern que és fa primaverenc, alegria Radetzkiniana versió postconvalecència.

Els marges de camps i camins desperten amb un verd descaradament intens i generós; un exèrcit de vermells gallarets són a pocs dies de catifar prats i retines.

...i mai m'acostumo als canvis constants de la natura, que corre més que no pas l'enteniment humà, canvis que tot i no ser lliures són més savis i perfectes que el discernir més noble.