diumenge, 29 de març de 2009

Sota la Pluja.



L'estat natural de les Guilleries no és altre que el de viure sota la boira; una boira modelada pels turons, torrents i boscos que l'habiten; una comarca feréstec com poques, on el peu pla no hi té lloc, on les truites de riu certifiquen la qualitat de les seves aigües.

Dissabte a peu sota la pluja, de Viladrau al cim del Matagalls, per l'Erola i el Santuari de Sant Segimon del Montseny, corriolant entre castanyers centenaris i fagedes de bellesa indescriptible.

Les fulles caigudes que catifen el sotabosc es converteixen sota la pluja en un improvisat instrument musical, i les salamandres ho festegen.

Ens hem mullat!!

Nota: A Sant Miquel dels Barretons, sota la pluja, es podia escoltar l’ària O Mio Babbino Caro, de Puccini.

O mio babbino caro
Mi piace è bello, bello
Vo' andare in Porta Rossa
a comperar l'anello!
Sì, sì, ci voglio andare!
e se l'amassi indarno,
andrei sul Ponte Vecchio,
ma per buttarmi in Arno!
Mi struggo e mi tormento!
O Dio, vorrei morir!
Babbo, pietà, pietà!
Babbo, pietà, pietà!






Sant Miquel dels Barretons.

10 comentaris:

Assumpta ha dit...

Un luxe, un autèntic luxe el teu blog... la forma en que ho expliques, les fotos que poses i la música de fons, aquesta ària, una de les més maques que hi ha (i que Montserrat Caballé la broda, perquè és que sembla feta perquè la canti ella)
No vull afegir més paraules, només tornar a escoltar la música, llegir i mirar :-)

òscar ha dit...

1.- de ben petit, mons pares em van portar a un concert a ripoll de la caballé en el que interpretava romançes de sarsuela. d'allà vaig sortir amb un microxip instal.lat al cap que em permet cantar peçes d'aquest estil sense parpallejar ni gota. el último romántico, la canción del olvido, me llaman la presumida, ....

2.- mon pare, un veritable malalt d'òpera, cada diumenge al matí en posava alguna a l'equip de música despertant a tota la família. el microxip, en aquest cas, va fer que temes com aquest de gianna scicchi també em quedèssin gravats al cap.

1+2 han fet que, sense ser gens enamorat d'un i altre estil (soc més aviat un popppie), pugui cantar tant el o mio bambino caro o la fiel espada triunfadora si em pega per aquí i, acte seguit, posar-me a cantar el ulysses dels franz ferdinand.

és, en definitiva, el microxip familiomusical!!! :)

Alex. ha dit...

Assumpte, la M. Caballé és gran i l'Òscar ho sap.
Què difícil és aprendre a mirar!

Òscar, aquest concert era anual i benèfic i en un marc incomparable!
Era tot un esdeveniment dels estius ripollesos, tot hi ser a pocs metres del Monestir, no hi vaig anar-hi mai, era massa petit!
Et veig, amb el Jordi, cantant el O Mio Babbino Caro en un karaoke improvisat a la final de la Champions.
Ets un lladre de concerts!

Assumpta ha dit...

Ooooooh!! Quina casualitat!

Bé... no, a mi no m'havien portat mai a cap concert de petita. Però mon pare també, els diumenges, ens posava un autèntic recital de música clàssica :-)

Diumenges al matí, el seu concert particular... i si ens apropavem ell estava dret, davant del tocadiscos, movent les mans com si fos el director de l'orquestra :-))
Uaaaaaaaau!! aquells moments eren tan bons!!

I diumenge a la tarda, futbol!! :-))

Ho dic perquè són dues de les passions que vaig heretar de món pare. Les dues coses m'agraden tant perquè jo era la nena del papi jeje... Ell, que cada dia es llevava tan d'hora que jo no el veia ja fins que venia a dinar... i a la tarda treballava a un altre lloc perquè a nosaltres no ens faltés de res... que, fins i tot dissabtes al matí anava a la feina... Diumenge era el seu dia tranquil, el dia d'estar a caseta i gaudir de la família...

Anavem a Missa (no recordo si esmorzavem abans o després... ell segur que abans, perquè, tot i ser diumenge es llevava igualment molt aviat) i després un dia tranquil :-))

Ah!! Que jo també sé cantar, Alex, apunta'm al karaoke :-))

òscar ha dit...

és curiós perque aquest costum operístic patern aixecava ampolles a casa ja que ens despertava a tots; males cares, queixes, coi de música, etc

ell ho gestionava bé anant a comprar xurros i nata muntada a la pastisseria i així, les queixes, es suavitzaven ben ràpid en contemplar la taula parada amb les tassetes de xocolata desfeta, la nata allà esperant i la super-paperina de xurros

d'aquest despertar sobtat i malhumorat inicialment, n'he tret amb els anys un bagatge de música clàssica del que n'estic força orgullos

bé, de fet, estic orgullós de tot el que em va ensenyar el meu pare!!! un crack d'home!!!

Alex. ha dit...

Segur que en alguna recòndita biblioteca de Catalunya, hi ha un llibre d'en Joan Amades que recull la tradició operísticacrosantera dels matins dominicals... i si no, vosaltres en sou la prova!

Karaoke anginesc operístic quatribarrat per la final de la Champions!

òscar ha dit...

jo, des d'ara mateix, em comprometo a cantar-vos en directe (per si de cas; el telèfon també val) alguna sarsueleta (la corte del faraón ja em val) en cas de victòria dels nostres a la champions

de moment, no assajo que portaria mala estruga! ;)

Alex. ha dit...

Òscar, et deixo el tamboret per que t'alcis, i des d'abaix, aplaudint-te... t'encoratjo!

elur ha dit...

boira, torrents, pluja, fulles seques musicades... i amanit amb aquesta ària... ha de ser... uf! per no voler-ne marxar mai més.

arribo a través de l'Òscar... i m'ha encantat descobrir aqust racó.

Salut!

Alex. ha dit...

Gràcies Elur, sàpigues que en aquest racó hi ha molt de l'Òscar, molt de mérit... comentaris d'un geni que no se'n sent!