He gaudit molt fent cada una d’aquestes fotografies… m’han regalat moments d’una bellesa particular, especial, senzilla, planera, sincera, única!
Quelcom em passa amb les persones!!!
El borinot de la mort
Fa 8 mesos
dilluns, 27 d’abril del 2009
Quelcom.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
18 comentaris:
No perdessis pas aquesta col·lecció! Ja la pots guardar amb pany i forrellat.
A les pel·lícules aquestes portes, a més de grinyolar a l'obrir-les, sembla que siguin molt segures però amb quatre cops forts ja estan trencades.
Bones fotos!
Adéu!
Avui no he pogut arribar la primera... no sé per què, però si arribo la primera em fa una sensació molt especial, com si trobés un tresor!! :-)
Tinc obert dues vegades el teu blog ara mateix... en un està sonant aquesta cançó meravellosa que m'emociona i a l'altre tinc la finestreta de resposta on vaig escrivint...
Són aquestes que ens mostres les portes del cel? :-) Portes plenes de textures diferents, plenes d'històries, de mans treballadores, d'anys i anys, de ferro rovellat però fort i preciós... Si són les portes del cel, truquem-hi!!!
Avui ha sigut el dia de la Mare de Déu de Montserrat :-) Dia especial per als catalans :-)
Magnífic post, com sempre...
No sé què tenen les portes antigues que a mi també m'enamoren. Desprenen un encant difícil de definir, és com amb les parets de fa centenars d'anys, sembla que et vulguin d'explicar una història... sembla que tocant-les hagis de notar tot el que han viscut.
Unes fotos precioses!
Toc-toc... què n'hi ha alguuuuu? Que es pot passar??
La Vicenteta.
la cançó està entre les meves deu favorites. compartiria llista, entre d'altres, amb pixies (where is my mind), lou reed (perfect day), radiohead (creep) o cornershop (brimfull of asha).
m'agrada l'estètica de les portes però no tenir-les. em recorden a les barreres i jo soc d'estil loft :) tot i que a casa l'únic espai obert que hi ha és el balcó. contradiccions.
Ramon Kokamuskes... així ho faré!
Albert, són portes tant velles com belles... vull dir!
Gràcies!
Assumpta, se t'han avançat el Ramon i l'Albert... són joves!
Per curiositat: Com seria la teva porta del cel?
Elur, el teu comentari hagués set el millor post.
Gràcies Elur... Poetessa Elur!
Jordi, quantes vicentetes amaguen aquestes portes!
Quan fem La Porta del Cel, t'ensenyo totes les vicentetes.
Òscar, aquestes portes les hem d'encabir en el millor de tots els lofts... el del Costumari!
La meva porta al Cel? :-)
No sería una porta... sería com un núvol, posat com si fos una cortina, en vertical i molt fàcil de travessar. Es passaria pel mig i, en creuar-lo, una sensació de felicitat immensa ompliria el nostre cor... i, el primer que sentiriem seria una gran abraçada ;-)
Però també la podria imaginar com qualsevol de les portes que tu has posat, però sense pany :-)
Portes de fusta molt velles, amb una història infinita i que s'obririen, mostrant un dia clar i assolellat a l'altre costat... i passariem... i...
No sé... poden ser de mil maneres!!! :-))
Si em fas preguntes així t'arrisques a respostes inacabables, pensa que sóc catequista de nens petits i ells fins i tot arriben a imaginar que al cel es juga al futbol (sense lesionar-se mai, clar jajajaja)
Ostres!! Demà els hi preguntaré als meus nens com s'imaginen "les portes" del Cel!! vols? :-)
Sí que vull Assumpta... pot ser un exercici interessant, per dedicar-li un dels teus posts!
Més enllà de sentimentalismes infantils poc raonables, els nens no saben mentir, són pràctics, sincers i directes!
Una bona pregunta!
Doncs demà els hi preguntaré :-))
(M'ho passaré genial!! jejeje).
Alex :-)
He parlat amb els meus nens i estic fascinada de les seves respostes...
Si en faig un post, et sabria greu si et cito i t'enllaço per explicar l'origen de "la meva investigació" o prefereixes que no?
De totes formes no ho faria avui, ni demà... no sé quan. Encara tinc pendent que vull fer un escrit per "Relats conjunts" però no estic massa bé i encara he d'acabar de passar uns escrits per la Revista Parroquial i com m'avorreix fer-ho perquè és copiar i copiar, doncs m'escapo a de tant en tant a veure blogs i acabaré a les tantes (jajaja m'adono que hi ha alguns blogs en que parlo com si no ho hagués de llegir ningú més que els que "apareixen visibles"... bah!! tant se val!!)
Ja em diràs alguna cosa :-)
Assumpta, endavant, cap problema, fes el que millor et sembli, i si vols agafar alguna foto també!
No t'amoïnis, això no ho llegeix gaire gent i la que ho fa, és de confiança!
Una abraçada!
És que no sé si fer-ne un post o explicar-ho aquí per vosaltres i ja està... Però bé, faré un avanç d'una cosa que segur que us farà molta gràcia (al menys a mi em va encantar)
Despres d'unes primeres opinions en favor de que al cel no hi havia portes (molt ben argumentades, per cert) uns altres es van despenjar dient que sí, fins i tot dient com es podien obrir (de veritar que són genials!!) i, en aquest context, salta un que es diu Joan i diu "siiiii, clar!! i tant que n'hi ha d'haver de portes al cel!! perquè hi ha una cançó que es diu knocking on a heaven's door"
Apaaaaaaaaaaaaaaaa!!!
Què us sembla?? :-))
Un nen que el mes que ve farà 9 anys!! i el tio comença a cantar-la, en un molt bon anglès!! I jo cantant amb ell!!!
El tio se la sabia!! :-))
Per "no sé què" de l'escola...
Els rius, les muntanyes, ortografia, lectura... de tot això res de res, però bé, al menys la música que fan és bonica :-))
I jo explicant-los-hi que, precisament, els hi preguntava arrel d'una conversa que havia tingut amb un amic parlant d'aquesta cançó :-))
una de les meves cançons favorites
les fotos, de primera!
Assumpta... volem aquest post!
Sky-walkiria... gràcies sinceres!
Article posat i linkat cap aquí :-)
Espero que us agradi :-)
Unes portes molt belles.
Assumpta, moltes gràcies!
Jeroni, gràcies també!
Publica un comentari a l'entrada