Dissabte lleugerament ventós, amablement solejat, tímidament fred; de Matadepera a Montserrat caminant, parlant, gaudint. Quan més vegades faig aquesta passejada, més m'agrada, és una muntanya única a Catalunya en tots els seus aspectes i avui encara ho era molt més.
A causa d'un esllavissament, al desembre passat, tant la carretera com el cremallera són tancats, només s'hi pot arribar amb l'aeri o... a peu. Montserrat és buit, hi queden l'Abat i els seus Lleials Gats, paisatge lunar, m'ha semblat ser 100 anys enrere, quan el turisme no era perquè pràcticament no existia.
He gaudit amb avarícia!!!
Començant el camí dels 3/4.
L'esllevissada.
El tram del tub en obres.
Ningú.
Ningú a les esplanades.
Ningú pujava les escales finals.
Ningú posava ciris.
Ningú seia als bancs.
Tan sols hi havia els Lleials Gats de l'Abat.
El borinot de la mort
Fa 9 mesos
7 comentaris:
unes fotos curiosísimes de montserrat deserta i ... jo amb què em quedo?
amb la foto en la que es veu l'arribada del perillós aeri. m'han tornat a venir, de sobte, les tremolors de la infantessa.
Quins records quan he vist les fotos i quines ganes de ser allà!! Segur que et vas sentir un privilegiat allà sol!!
Recordo un dia on a la plaça només hi haviem dues persones. Ara, eren les 7 del matí i fa dos anys. La Gràcia-Montserrat organitzada per La Salle. La meva primera llarga caminada.
Les botigues de venda de coques estaven obertes??
Òscar, sembla que l'aeri és un esglaó trencat en la teva infantesa. Em vaig enrecordar de tu quan el vaig veure, per un moment em va semblar veure't a dins... eres tu?
Jordi, veure aquella escena buida va ser un plaer major... de sibarita.
La botiga era oberta però, ningú comprava coques.
Gran part dels que hi erem, haviem pujat a peu... era una imatge molt romàntica!!!
aeri i òscar han esdevingut amb els anys dues peces de puzzle que mai encaixen.
a la nostrada muntanya màgica (pel que m'han explicat) hi acut molta gent per veure-hi objectes volants no identificats. jo, més terrenal, passo a besar la nostra verge bronzejada, adquirir mató, menjar coca i corejar al vent el rossa d'abril, morena de la serra.
això si que és una veritable teràpia!!!
Òscar, a mi aquesta tradició em ve per via familiar. Pujàvem una vegada l'any mínim, i el dia no era complert si no entràvem al camerí de la Moreneta (amb l'aglomeració i la pertinent), besàvem la bola (gastada), escoltavem l'Escolania i compràvem coca a la botiga. El tema OVNIs no el tocàvem tampoc. No descarto que l'aeri en sigui un, sinó, com pot ser que s'aguanti d'aquella manera i no caigui?
Alex, quin plaer de sibarita, lladre!!
tens un petit regalet al meu bloc, àlex.
Òscar, comparteixo aquesta teràpia que, tocant de peus a terra, entona el Virolai, posa un ciri i compra mel i mato... digue’m Selenita!
Segurament aquesta aversió teva a l'aeri sigui un voler tocar de peus a terra en... tot!
Els que busquen forces telúriques, no tinguis cap dubte, són més a prop de la Moreneta que tu, el Jordi i jo junts recitant el Rosa d’Abril... vull dir!
Gran comentari el teu, de veritat!
Jordi, la família catalana que no es deixa caure per Montserrat, no és ni família ni és catalana. Sé que t’hagués agradat ser-hi; les obres encara mantenen tancada tant la carretera com el cremallera, ja m’entens, amb una confiança exhortativa t’ho dic... ves-hi!!!
Felicitats per la CCCR08’... punyetero, que ets un punyetero!!!
Òscar, aquest regalet m’ha plagut amb... avarícia!!
Publica un comentari a l'entrada