La meva àvia, a.c.s.(al cel cia), i jo, érem versemblantment diferents i generacionalment oposats; ella volia pau i tranquil·litat, jo volia agitació i enrenou; de petit, em renyava dient-me què quina necessitat tenia de buscar perills resseguint corriols per les muntanyes, o de sortir en bicicleta per la carretera, o d'anar amunt i avall tot el dia fent ves a saber què, deia que si m'obliguessin a fer tot allò no ho faria... i tenia raó, no ho faria; jo, em quedava quiet com un estaquirot, estrenyia amb força els llavis tot fent morros i la mirava seriosa i fixament als ulls, era una tàctica que no fallava mai... em deixava per impossible.
De fet, no em renyava, era la seva particular manera d'estimar-me, d'estimar-nos. Ara, quan vaig a veure-la al cementiri, també em quedo quiet com un estaquirot, estrenyo els llavis fent morros i la miro seriosa i fixament... ella ja m'entén!!!
Ahir, em van dir "Hooligan de la Natura", em vaig recordar de la meva àvia... va ser com una felicitat inesperada i subtil.
Gràcies Òscar!
Racons de la Vall Farrera al Pallars Sobirà. Tardor 2008.
El borinot de la mort
Fa 9 mesos
10 comentaris:
Hooligan de la natura i abstemi, afegiria jo!! Que ja se sap que els Hooligans beuen molta cervesa!
En vida teva!
...en vida teva... i que tu ho vegis!!!
Alex. Hipoteques Hooligan!
gràcies a tu, alex.
emocionar-me a un quart d'onze del matí i quan estic més pendent d'una tortículis que em fa mirar a palamós quan vull mirar amposta vol dir que, a banda de hooligan de la natura, ets un supporter dels sentiments.
la teva àvia i la meva, que fingeixen fer-se creus veient-nos des del cel, crec que deuen estar d'allò més orgulloses del xorres dels seus nets. de les teves mirades fixes i de que, de tant en tant, jo recordi com cada matí m'aixecava del llit entrant a l'habitació cridant (però cridant, eh) una canço militar que venia a dir "quinto levanta, tira de la mantaaaaa, quinto-quintón, tira del mantón. que viene el sargento con el cinturón".
crec que, en definitiva, tocarà fer un post a tres bandes (jordi, alex i el quinto que no levantaba) parlant de lo grandioses que eren (o són) les nostres àvies.
tres iaies el títol???
Òscar, estigues tranquil per la teva tortículis, doncs no és pas d'aquelles que teníem d'adolescents, que de tant donar-nos voltes el cap(ple de cabòries) mai s'ens quedava mirant cap al front... et curaràs!!!
La IaiaJordi, la IaiaÒscar i la IaiaAlex tindràn el seu més que merescut post, el post de les "Tres Iaies".
Ens hi haurem de "encabir-hi"(aquesta paraula me l'ha enganxada el Jordi) els tres. Al final... premis per tots!
A les hipoteques-Hooligans la cervesa i les entrades pel partit van incloses??
Per cert, a veure si et canvies la paraula "Comentarios" per "Cavalls amb rodes" o alguna cosa semblant!! Queda lleig llegir 4 COMENTARIOS! Home que som de la terra!!
En vida teva, sempre!
semblem jugadors de futbol argentins amb aquells àlies (o malnoms) tan macos que es posen ...
la "brujita" verón
claudio "el piojo" lópez
diego "el pelusa" maradona
tot i així, tenint tatuades les quatre barres al front, enlloc de l'hipoteques o el natura, no seria més adhient (com m'agrada escriure aquesta paraula amb la seva h intercalada tota mona ella) malnoms més de l'estil "patufet", "trencapins (sense el jan)" o, directament gastronòmics, com "calçot" i/o "xatonada"???
Òscar, digues que sí!! M'acabo d'autobatejar com Jordi el quatribarrat.
A mi m'agrada escriure connectar amb la seva doble ena.
Jordi( o t'hauré de dir Jordi el Quatribarrat), ja he canviat el "comentarios" per un "petjades" que, segons el diccionari vol dir: Senyal que deixa el peu de l'home o d'un animal a la terra per on ha passat.
Que cadascú s'ho agafi com vulgui... vull dir.
De tots maneres, gràcies pel bon consell.
Òscar, el món dels sobrenoms no té límits, estic segur que l'E és un mestre posant-ne. El Costumari Català tampoc es queda enrere, la prova la tenim en el fundador de la Catalunya política: Guifré el "Pelós".
Alguns que em fan gràcia són: Patufet, Baldufa, Bailet o àdhuc(fíxat-hi en la "h" intercalada!!) Borinot de Calça Curta.
Estic passejant per aquí i la veritat és que s'hi està genial!! :-))
Jo no vaig conèixer les meves avies... ni avis.
Bé, l'avi Juan (el pare de la mare) el recordo una mica. Com si fossin "fotos". Jo tenia 5 anys i mig quan va morir. Sé que quan em veia em deia "Hola, princesa" i agafava el diari i una cadira i la treia a la galeria que hi havia molta més llum (del sol, llum natural) perquè allí s'hi veia millor :-)
Assumpta... com si fossis a casa... tu mateixa!
Jo, per sort, vaig conèixer la meva àvia però, ara que ja és morta és com si descobrís i entengués coses que abans se m'escapaven!
Publica un comentari a l'entrada