Trescar muntanyes, això és el que faré aquest estiu; al Pirineu i als Alps.
Seran un munt de colls i de pics, molts i molts!. Però, jo, em quedo amb les nits al ras; el dolç esforç setinat de pluja, fred o calor; la lleu nevada; el vent del port; el color turquesa dels llacs; el plaer del menjar calent a qualsevol refugi; la mirada innocent d'un isard; somiar despert...
...i sobretot, deixar-me captivar per coses senzilles, perquè és això el que de veritat m'interessa... les coses senzilles! 
El borinot de la mort
Fa 9 mesos
17 comentaris:
Prime!!!
Com que m'he quedat a dormir aquí, doncs ho he vist abans que ningú, apa!! jejeje però encara no m'ho he mirat ;-) Ara vaig... era perquè no em prenguessiu el primer comentari :-)
Uaaaaaaaaaaaaaaaau aquesta Rhapsody in Blue del començament es pot escoltar de fons mentre l'Assumpta tecleja al seu ordinador...
"Ella estimava Barcelona amb bogeria..." i comença un magnífic relat que enviarà a la Bajoqueta pel seu blog 365... relat que desprès serà la base de la seva primera novel·la.
Sí, sí, no passa res per escriure la primera novel·la als 47 tacos, hi ha qui comença més tard... mireu si no Sílvia Alcàntara, ha escrit "Olor a colònia" passant dels 60...
Mentre tot això passa, l'Alex puja amunt, ben amunt, fins al cim de les seves muntanyes estimades i arriba a tocar el cel amb els dits... Sí, amics, tocar el cel he dit. Aquesta és la causa -penso- que l'ha fet triar el vídeo de Manhatan, pels seus gratacels... curiosa i interessant comparació que la son acumulada em fa relacionar sens dubte.
Com sempre, un post especial, diferent de qualsevol altre cosa que puguem trobar a la catosfera.
Ara, m'embolico en aquest llençol de lli que m'heu portat... i em deixo endur per la son... les notes de la Rhapsody in blue sonen suaus, en el silenci de la nit estelada de la muntanya.
Bona nit...
el minimalisme vital no és una conseqüencia de la crisi: és un necessitat d'un grapat d'humans que començem a adonar-nos que el menys acaba esdevenint més, molt més.
saber assaborir els petits plaers i no deglutir-los compulsivament. saber parar a temps enlloc d'abocar-se a carreres desbocades. saber que, segurament, tot és menys complicat del que sembla.
(el comment m'ha quedat molt com de mestre zen, oi?)
Si és que, en el fons, la vida és molt més senzilla del què alguns es pensen...
Les coses senzilles són les més valuoses. Saber-ne disfrutar és tot un art.
M'encanta la foto d'aquest parell asseguts admirant el paisatge!
El mestre Zen dels bonsais i les becaines m'ha deixat garrativat amb la seva frase! Quanta raó encabida en un sol comentari.
Alex, m'ha semblat veure't assentat en una cadira en una foto? Les cadires eren de l'IKEA? Estem parlant d'un IKEA d'alta muntanya? Per cert, m'han arribat rumors que IKEA, Assumpta, ha comprat una explanada a Sabadell per construir-hi! La propera, potser, a Altafulla, al costat del Caprabo de la N-II!! Amb una mica de sort... vull dir!!
Tresca, tresca, fresques són i regalades, sobretot ara a l'estiu que les aigües són gelades!! Tots, i dic tots, trescarem amb tu muntanyes aquest estiu, encara que sigui per videoconferència! Per cert, parlem-ne! Si puc i vols encara em podria apuntar a alguna pujadeta un parell de dies si apreto el calendari!
Ventafocs del Son... "Ella estimava Barcelona amb bogeria..." ...el Passeig de Gràcia i ella eren una mateixa cosa, quan les nits de insomni tots dos esdevenien un riu de pensaments lliures...!!!
Mestre del tot a "Zen", altre vegada ens sorprens als teus fidels lectors amb una nova entrada al Pompeu, i, perquè no?, també al més gran de tots els Costumaris... El Minimalisme Vital.
Senyor de l'Orient, si us plau, regali'ns un post de la senzillesa d'allà!!
Valuosa Elur, els contemplatius de la foto són el meu germà gran i la meva mare... repapiejant!!!
Jordi Banyoles, sempre soc darrera la càmera, les cadires són del Decatlhon.
A casa soc l'únic trescador, a vegades em sento com un selenita. El dia 27, a la Final de Hula-Hop del Bages... et poso al corrent del meu estiu selenític!!!
Oooooh!!! què boniiiiiic!! :-)))
El Passeig de Gràcia i jo som un...
I això de Ventafocs del Son, m'ha agradat moltíssim!!
Avui em torno a quedar a dormir aquí, eh? es descansa molt bé!! :-))
Jordi, davant de casa meva hi ha una explanada que no està construida, potser si fessin l'IKEA aquí jejeje
no em feu massa cas; crec que aquesta setmana estic orientalment condicionat pel viatge al més enllà (sembla que en eròtico-festives circumstàncies) d'en david carradine, àlies kung-fu, àlies el petit saltamontes, àlies kill bill.
Noooo, Òscar... no parlis d'aquestes coses desagradables aquí, que jo vinc a buscar pau, calma...
ah... però hi ha un lloc millor per repapiejar?! jo diria que no! :)
Veient-lo m'entren ganes de carregar una cadira, pujar a alguna muntanyeta prop del poble i contemplar-ho tot amb la mateixa tranquil·litat que ells... i repapiejant, també!
Òscar, alies el gran masturbador. El David... vull dir!! O el gran penjat!
Agafem les cadires doncs i pujem a dalt de tot del cim. Sempre podem fer concurs d'equilibris de cadira amb el nas, com els del circ!
entono el mea culpa, assumpta. jo he engegat la caixa dels trons (amb lo bé que anava com a mestre zen) i ara s'intueix el gran piromusical.
ps: el comentari està, en aquest cas, notòriament influit per la proximitat de la revetlla.
Woody Allen és un dels meus preferits.
A l'estiu pots ser un autèntic perill. Si durant l'any ja trobes llocs impressionants, amb una mica més de temps trobaràs coses "senzillament" fantàstiques.
Adéu!
Alex, hi haurà reflexions orientals sobre les coses senzilles... Tot i que no et prometo gran cosa. Només una cosa senzilla...
Òscar Et perdono a canvi d'un relat ben bonic pel blog de la Bajoqueta dels 365 contes... :-)
Albert, l'estiu ja ha arribat i... el perill ja és en marxa!!
Això és la Champions de la senzillesa!!!!
Ferran, senzilleses orientals... un misteri pels d'occident!
Elur, t'apunto al club dels repapiejadors... l'enveja de la comarca!
Anginescus... dissabte puntualitat!!!
Publica un comentari a l'entrada