Tot sembla apuntar que, aquest any dos mil nou serà l'any de la catarsi, l'any per aprendre a fer de les penes alegries i l'any on el moniato tornarà a florir com el més excel·lent de tots els tubèrculs; arribat l'estiu, els que hi arribem, i amb les forces que ens quedin, de l'entrepà i de la carmanyola en farem bandera allà on anem.
A les portes del dos mil deu, els que hi arribem, haurem entès que la observació i la contemplació no tenen preu, són més acollidores que no pas herbes remeieres.
...sempre he admirat als que saben munyir vaques!!!
El borinot de la mort
Fa 9 mesos
5 comentaris:
Jo sé munyir vaques, però l'admiració la mereix la bona feina feta ací, al cavall de rodes.
jajaja molt bo!! Jo ja he comprat més carmanyoles al tot a 100 de la cantonada. Aquelles que tanquen malament, perquè surti tot l'oli i empastifi la bossa de plàstic.
Per cert, l'Esterrienca t'ha contestat al post dels reis. Crec que espera resposta...
sempre he admirat els que el silenci no els fa nosa i saben veure, en les penes, petites alegries que fan camí fins l'estiu.
Amkiel, un plaer, admirem-nos mútuament, tu per saber munyir vaques i jo per fer-ho tan bé com puc. D'haver d'escollir, em quedava amb la munyimenta!!!
Jordi, una carmanyola seria un bon regal per qualsevol prova de la CCCR; és pràctica, és reciclable i com la Núria Feliu... és molt nostra, molt catalana!
Òscar, és cert que el silenci és una petita paraula, tot i que sembli buida, tan plena de tot... menys de pena!
Albert, gràcies... ens llegim!
Publica un comentari a l'entrada