Recordo, de petit, una tia-àvia soltera. Els diumenges, per postres, en comptes del clàssic Tortell, menjàvem la Crema Catalana que feia la Tieta, hi tenia la mà trencada; el seu secret... la canyella!
Havent dinat sempre feia la becaina en el balancí, on el cap li ballava amunt i avall amb gran precisió litúrgica. Jo, en la meva innocència, m'entretenia sentin-la roncar sense por, tot veient-li regalimar la son, era un joc com qualsevol altre. Les seves, eren unes migdiades plàcides.
Avui, desprès de dinar, he fet la becaina; he roncat i he regalimat, però la Crema Catalana... encara se'm resisteix!
* Suant al gimnàs.
El borinot de la mort
Fa 9 mesos
2 comentaris:
Oh, crema catalana!! Estic amb tu que el secret és la canyella!
El meu avi després de dinar també es fotia migdiades, però al sofà de casa!
Els avis són el Costumari Català de la família!!!
Publica un comentari a l'entrada