Feia molts dies que no anava al Pirineu... masses!
Aquest cap de setmana, he buscat el desglaç allà on sabia que no hi hauria ningú, on cap ull hagués mirat abans, on l'aigua corre amb més força.
Tot plegat és un fenomen que dura pocs dies, naturalesa viva i pura... remou l'ànima!
El borinot de la mort
Fa 9 mesos
10 comentaris:
Has anat allà on cap ull hagués mirat abans i ens ho portes a nosaltres!!! :-)
O sigui, tu ets el primer que ho ha vist... i jo sóc la segona!!
Quines fotos més precioses, quina sort que tens, amic Alex, d'haver-ho vist i sentit (en tots els significats de la paraula) personalment...
I... més portes... del Cel? :-))
Quasi quasi que es pot sentir el so de l'aigua baixant amb força!
Quin tros de paradís!!
El Pirineu és una continua ebullició d'aigua baixant per culpa del desglaç. Aquestestiu no ens podrem queixar per falta d'aigua, ans al contrari! N'hi ha per omplir-ne carros sencers. Visca l'aigua, bé tant preuat i visca el desgel, que ho fa possible.
Tinc notícies que la Carmen ha anat a fer rafting amb els primers desgels de la temporada. Va començar a baixar i encara l'estant buscant...
la teva devoció pel més inèdit, pels incunables de la natura (inbressolables crec que deu ser un barbarisme) et fa un ser privilegiat.
els urbanites mandrosos, els que, com jo mateix, s'ofeguen sino tenen a tret de pedra botigues regentades per servicials paquistanesos o una plaça on fer-hi un cafè amb gel, et tenim enveja en veure com fas de la natura un company de viatge. com fas un amic íntim d'on nosaltres sols ens sabriem fer un camacu.
Assumpta, dius:"...d'haver-ho vist i sentit...", i ho valoro, no saps com!!!
I més portes del Cel!!!. Tinc la primera foto, de les portes, de salva-pantalles, aquesta porta estava destrossada però, el pany era majestàtic!
Elur, i sent una vall tant tancada, l'aigua encara feia més cantarella.
Paradís Majestàtic!
Jordi, quedes nomenat Fill Adoptiu de les Valls d'Àneu, Hereu de Casa Cavall de Rodes i Home a Qui Només es Pot Llegir amb Reclinatori... vull dir!
Òscar, dius: "incunables de la natura"... precioses paraules!!!
A més a més del mar, la vida urbanita, és una de les meves assignatures pendents; dues assignatures que sacrifico immerescudament cada cap de setmana.
Quedes nomenat El Meu Cicerone Urbà... el Millor Incunable Urbà!!!
Home, si hi havia tantes cases segur que ho havia vist algú abans, no? jejeje.
Ha de ser impactant veure baixar el riu amb tanta força.
Adéu!
Alex, crec tant l'Òscar com un servidor et podem fer viure un dia frenètic d'urbanita. Començarem per dormir amb la finestra oberta perquè et desperti el camió de torn de le escombraries a primera hora. Pel matí, esmorzar en una terrassa mentre els cotxes et llencen fum a sobre. Seguidament anirem a passar la resta del matí al Gran Via 2, dinarem allà en algun mexicà de menjar preparat, congelat i rescalfat, anirem al cinema a veure alguna pel·lícula tipus "Como enamorar-se en diez días", i tot sortint entrarem a totes les botigues de roba per fer cues immenses al provadors per provar-nos coses que no ens comprarem. Cap a dos quarts de vuit, visita ràpida a l'IKEA i per sopar... ummm... no sé, a un McDonald's per exemple!
Què et sembla?
més o menys el que es ve a fer un cap de setmana convencional en el que no tens previst sortir fora.
som animals de costums. bones o no! :)
Albert, bon matís, ets un punyetero!!!
És un espactacle!
Jajajajajajajajja... aquesta marxa urbana, Jordi, la poso a la llista de pendents. L'Òscar ens fa de cicerone!
Jajajajaja el dia frenètic urbanita és... és... bé... no tinc nom per qualificar-lo. Podriem dir que és frenètic i urbanita... Vull dir!! :-))
Publica un comentari a l'entrada