Endrepar amb La Mona Lisa.

A la meva primera època de ciclista, més que sortir en bici, sortíem a esmorzar i ho fèiem els dissabtes al matí. No pedalàvem més de 50 ó 60 km., era una excusa per anar a fer un bon tiberi... amb l'amanida, el pa torrat amb tomàquet i all, cigrons i xai, mandonguilles amb sèpia, postres i cafè i el que calgués!

Sempre esmorzàvem al mateix lloc, on hi tenien dos menjadors, un de gros sense res de diferent a qualsevol altre menjador de qualsevol altre restaurant, i un altre de petit, més familiar, com pot ser el d'una casa normal, ara bé... aquest era ben bé de pagès, tot estava sempre desendreçat, hi havia una llar de foc que hi donava caliu, una maquina de cosir bella però que es veia que encara funcionava, un televisor Vanguard, fotos de família, un rellotge de pared que no funcionava, una Mare de Deu de Montserrat amb la bandera catalana on hi posava: Record de Montserrat, la mestressa parlant a crits amb el marit. Tot molt de pagès, tot molt acollidor, com si fóssim a casa, tot plegat li donava molta personalitat, s'hi estava bé i s'hi esmorzava encara millor.

Era un menjador perfectament desendreçat i tot hi lligava: el televisor vell, la màquina de cosir, el rellotge, el record de Montserrat, la llar de foc, els crits de la mestressa... l'únic que trencava aquella perfecta harmonia era un quadre a la pared, un quadre de la Mona Lisa.

Sempre que tinc ocasió vaig a la Fonda Rius i és perquè m'agrada aquell quadre i encara molt més la vida a pagès!

* Una hora de rodillo pensant en la perfecta harmonia de La Gioconda.














Els Alps.