La solitud de molts indrets del Pirineu és un autèntic bàlsam de felicitat, una quietud exquisida, d'un finíssim xiuxiueig de remors, de constants silencis que t'abracen l'ànima sencera; l'entorn et mimetitza, t'atrapa, et roba les mirades.
Són solituds enriquidores, supuren felicitats extremes, tastades un cop no te’n saps estar... sempre hi descobreixes quelcom més, sempre t'emportes quelcom més!!
Us presento un nou blog: Filats de mar.
Fa 26 minuts
7 Petjades.:
Cada vegada més poeta, Àlex. I tan bon fotògraf com sempre!
a vegades aquesta solitud la notes estant acompanyada... per no dir que sempre la notes, fin i tot quan tens companyia.
Sí que estàs fet tot un poeta, sí.
Les fotos, com sempre, extraordinàries!
Aquesta portella m'encanta!
tens raó, et tornes addicte :D
hi ha coincidències que m'encanten...
http://fragmentsmanuscrits.wordpress.com/2010/02/25/alli-on-neix-el-silenci/#comment-157
petons!
El Cavall de Rodes és, a hores d'ara, de les millors antologies poètiques que podem veure als blogs.
Estimaria més la poesia si de petit, enlloc d'atabalar-me amb "olmos viejos hendidos por el rayo" o "infancias que son recuerdos de un patio de sevilla", m'haguessin ofert la teva poesia visual.
Fotos magnífiques (de Cardós?) que venen a certificar les teves paraules recobertes de solitud!
Ramon, venint de tu és tot un afalac!
Elur, no coneixia aquest bloc... bon bloc. Veig que també tastes i gaudeixes la solitud!
Clidice, molt addicte... massa!
Òscar, t'has passat quatre pobles, tot i així, et diré que: Els comentaris a El Cavall de Rodes són, a hores d'ara, de les millors antologies poètiques que podem veure als blocs.
Jordi, has encertat; el premi: un cap de setmana, amb totes les despeses pagades, a casa l'E.
Publica un comentari