Cal Mariner.
Una tempesta de mar se’n va emportar la seva dona i els seus fills; amb un rem a la mà va caminar terra endins i quan va arribar allà on ningú sabia que era allò que duia, si va quedar per viure-hi!!
...sempre m’ha agradat aquesta petita història, perquè és tan breu com enriquidora, perquè tot hi començar amb un fet molt trist acaba amb una evident il•lusió per viure, perquè li sap donar la volta a la truita!!!
* Cal Mariner és un Mas del Pirineu.
El borinot de la mort
Fa 9 mesos
6 comentaris:
els recomençars, els fer plana nova mostren una il.lusionant cara bona: la del tirar endavant.
com a tota moneda amb cara, també hi ha un anvers amb creu: quan es torna a començar és que alguna cosa, gens il.lusionant, ha succeit prèviament.
la història; mínima i preciossa.
abraçada company!!!
Primer em pensava que el poema apareixia al cartell de la roca però al fer la imatge més gran he vist que no.
Exacte, cal tirar endavant malgrat les condicions adverses.
Adéu!
Estàs convidat (tu i qui vulgui)a participar en el concurs de preguntes del meu bloc (és la setmana que ve però pots veure les bases avui mateix)
Doncs potser avui no estigui massa d'acord amb tu, Alex.
Bé, i tampoc amb l'Òscar, ja que veig que pensa igual...
Jo no sé si el pobre mariner podia tenir massa il·lusió per viure després de la pèrdua dels éssers estimats: dona i fills.
Potser tan sols mirava de sobreviure i d'anar el més lluny possible, al lloc on ni tan sols sabessin què era un rem, prova evident de com n'estava d'apartat del mar que havia matat la seva família.
No sé... em sap greu aquesta interpretació però és que no en puc pensar altre. Si el mar em matés el marit, d'il·lusió per viure no me'n quedaria gaire...
em pregunto què hi portaríem cadascun de nosaltres a les mans...
una història molt bonica, la vida sempre continua!
bonica i curta història! Maca, encantadora, encisadora, precisa, genial! Gràcies per tot i bentrobat de nou, jo torno a ser al món dels blocs!
Òscar, gràcies. Tots tenim un mariner dins... i un Mr. Marshall!!
Albert, agafo el guant del concurs, però, no et garanteixo gaires encerts!
Assumpta, era una metàfora. Agafat al peu de la lletra és una història trista.
Elur, gràcies. Mentre a la mà no hi duguem un cabàs... un cas com un cabàs!!!
...i parlant d'un cas com un cabàs... hola Jordi!! O t'haurem de dir Sr. Jordi UTM?!?!?
Enhorabona!
Publica un comentari a l'entrada