Avui diumenge, Montserrat era l'objectiu però, l'experiència i el seny ho desaconsellaven, la pluja d'aquests dies i les baixes temperatures són dos factors que sumats donen gel... i a Montserrat perill, molt perill!!!
L'alternativa ha estat a Sant Llorenç del Munt, a la vessant més mediterrània, poc concorreguda, molt feréstec i plena de corriols gens fressats.
Hem fet una circular des de Matadepera, no explicaré per on hem caminat, seria llarg i avorrit. Tan sols dir que hem passat per camins on mai hi havia trepitjat i que m'han donat perspectives noves del Parc, molt interessants.
Tant la pujada al coll de Nou Cabres com a la Morella m'han agradat força; són dos corriols, fets per homes que de la llenya d'aquests boscos en feien carbó i que ara, com els carboners, semblen condemnats a desaparèixer.
Vista de Montserrat pujant a la Mola.
La Mola.
Rosa dels Vents dalt la Mola.
Amb el Puig de la Creu al fons.
Entre el Turó del Boc i el de les Nou Cabres... el coll.
A la feina, com cada Nadal, juguem un número de loteria, tot esperant ens tregui de pobres; al matí he parlat amb Madrid, amb qui remena el bombo... diu que sortirà el nostre!
Amb els temps que corren, qui no té un all té una ceba!
Per si em toca: - Amortitzar la hipoteca. - Canviar de cotxe. - Canviar de dona. - Comprar un raspall de dents nou. - Comprar el Costumari Català.
Al final, mai toca, però ajuda a somiar i això... no té preu!
Fa un dies, vaig llegir que existeixen no sé quants milers de colors i tan sols unes poques dotzenes de mots que els anomenin, els adjectius redueixin molt minsament la llarga llista. És a dir, no hi ha prou paraules per significar totes les variants possibles.
M'agrada com descriu els colors de tardor en Josep Pla.
Ara, a les tardes, dóna gust d'anar pels camps. Les vinyes es van daurant, les pinedes tenen una capa espessa de verd fosc, les oliveres es nimben d'una grisalla aèria i platejada. Els rostolls van prenent un color rogenc granulat. Tot el paisatge cabria entre una gerra de mel i una ampolla de rom.
La fulla tardorenca ha caigut pràcticament tota, ara és a terra fent de catifa, fent un mantell de colors. Al Pallars Sobirà, aquest cap de setmana, el sol s'ha amagat, ha plogut i ha nevat amb vergonya.
L'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i la Escuela de Escritores de Madrid van crear un espai virtual dedicat a la llengua per recuperar de l'oblit paraules en desús. Cadascú apadrinava un mot, el que vulgues, a continuació comentava les seves raons. És molt interessant... vull dir, de veritat!
Tot seguit, poso alguns que m'han semblat originals, en el mot i en la raó.
Josep M. Benet i Jornet escriptor, ha triat la paraula: llevar-se Per les següents raons: Treure del llit. Per següents raons: Jo no apadrinaria cap paraula especialment estranya, m'acontentaria amb apadrinar, i salvar!, alguna d'aquestes tantes paraules que suposadament són completament vives però que en realitat estan desapareixent de manera RADICAL. Són paraules com a part de llevar-se també, aclucar . Avui dia ningú no es lleva del llit i ningú no acluca els ulls. Tothom s'aixeca del llit i tothom tanca els ulls. L'empobriment de la nostra parla avança ràpid i de forma, sembla, inevitada.
Josep Fontanet i Masó (moixaina) Les seves raons són: Quan erem petits, a Girona, les nostres avies solien dir : Fer Moixaines. Era quan et passaven suaument la ma per la cara en acció de acaronar-te i amanyagar-te amorasament.
Araceli Contreras Porras (galleret) Les seves raons són: Quan era petita hi havia un camp ple de gallarets a prop de casa. Anava sovint a collir-ne i en feia rams. Més tard vaig saber que també se'n deia "Rosella", em va sorprendre perqué jo sempre havia parlat de "gallarets".
Sílvia Mateu Rodriguez (cantarella) Les seves raons són: Trobo que és una paraula molt suau de dir i a més a més, em sembla que no és diu molt. Vol dir modulació de la veu en parlar, especialment la que hom nota perquè és insòlita en el parlar propi.
Marc Puig Catalan (somiatruites) Les seves raons són: Bé, aquesta paraula com molt bé diu la seva primera part, ens permet somiar, somiar en coses fantàstiques que segurament o difícilment mai succeirant però, que alguna vegada tots nosaltres hem imaginat. Tots hem pogut ser per bo o per dolent uns somiatruites i penso que és bo recuperar-ho en el moment del món en el que ens trobem. Somiar i fer-ho despert, ens ajuda a seguir tenint il.lusió en el dia a dia.
Conxi Reig i Sansó (haver de menester) Les seves raons són: La meva àvia sovint la utilitzava quan es referia a la necessitat d'aconseguir determinada cosa, normalment eren ingredients de cuina "haig de menester més tomàquets per a fer la salsa". Des que sé que existiu i teniu el propòsit de recuperar paraules que utilitzo l'expressió, i sempre em ve al cap la meva àvia.
Inma Riera llácer (menester) Les seves raons són: Perquè "necessitar" és humà.
Les Marxes a peu són un fenomen que cada cop va a més, tot un indicatiu de salut ciutadana.
N'hi ha una però, poc coneguda; es fa cada any, solament 30 km, una matinal, esmorzar abundant i suculent, la tardor en alça, gairebé tot boscos, en el cor d'una comarca natural única, poca gent... la Ruscalleda de totes les Marxes!!!
A Sant Hilari Sacalm, per Tots Sants... la Marxa Camins de les Guilleries.
Hi he pogut anar dos anys... només!
Pic de Montcalm des de la Pica d'Estats. Estiu 2008.
En un dia assolellat, d'inversió tèrmica i tardorenc, he pogut fer la XXIX Rupit Taradell. Era la primera vegada que hi anava, en tenia ganes, coneixia trams per on s'hi passa i tenia la certesa que no em podia decebre; així ha estat. A la matinada la lluna feia de fanalet, més tard el sol de llevant vermellejava a poc a poc l'horitzó fins mostrar-nos les boires baixes de Les Guilleries.
Tot el camí és per assaborir-lo pam a pam, tant la geografia com els boscos són generosos, per entretenir-s'hi i badar-hi. Un detall: passat el Pantà de Sau hi ha uns esglaons de pedra sota una capa humida de molsa, fullaraca de tardor i heures... m'hi hagués quedat!!!
En resum, una travessa entre el Collsacabra i Les Guilleries molt ben organitzada pel Centre Excursionista Taradell... per tornar-hi!
-Com anem?- em pregunta el banquer. -De salut, bé!- li responc. -I la família?- em cobeja! -Eixerits!- què haig de dir, sinó?
Des de fa un mesos, entrar a un Banc o Caixa és com fer-ho al Mercat dels Encants; hi ha vaixelles, bicicletes BTT, ordinadors, mantes, maletes... i és que falta liquiditat bancària.
M'agrada llegir però, últimament, prenc més temps a resseguir blocs i a lluitar contra el inexorable pes de la gravetat que, en forma d'edat, ataca el meu cos Grec.
Tot i això, ara no fa pas gaires dies, vaig anar a firar-me, el resultat:
El Noi del Pijama de Ratlles. John Boyne. Editorial Empúries. L'Última Lliçó. Randy Pasch. Rosa dels Vents. Firmin. Sam Savage. Columna Edicions.
Seran el meu trident pels propers dies, i sense deixar de costat El Quadern Gris, de l'home tranquil i assenyat, d'en Josep Pla.
Llegir és una altre manera d'emular als Grecs.
* Una hora de rodillo.
Firmin a les Bordes de Quanca. Primavera 2005. Pallars Sobirà.
Pels camins de molts pobles s'hi pot trobar a les padrines caminar; curiosa estampa la d'aquesta gent gran que sense mandra surten a passejar i a fer salut. Herois Anònims.
De fet, per anar a caminar, no cal gaire cosa; n'hi ha prou amb una samarreta, un pantaló curt i unes sabatilles, res més. Hi pots anar-hi tot l'any i a tot arreu. Acostumar-se a caminar de petit és molt bo, tant... que de gran ja no costa gens tornar-se un Heroi Anònim.
A Catalunya hi ha molta cultura de muntanya, d'anar a caminar. La FEEC, ja fa uns anys, coordina la Copa Catalana de Caminades de Resistènciaon aglutina Marxes de 45 a 100 km de distància, organitzades per diferents entitats excursionistes de manera absolutament altruista. Herois Anònims.
Totes aquestes Marxes tenen un caràcter no competitiu, tan sols és qüestió d'arribar en un temps màxim, el mínim se'l posa cadascú. És molt difícil descriure l'ambient que es respira en aquestes proves; bons companys, molt patiment personal, esforç acumulat i felicitat final. Herois Anònims.
Cada any, per aquestes dates, l'Unió Muntanyenca Eramprunyà organitza la Marxa del Garraf i cada any som més gent… més valents!
Em fa l’efecte que el Parc Natural del Garraf s’escapa de les mirades del gran públic, és la Ventafocs dels Espais Protegits i és perquè demana un major esforç en la percepció de la seva geografia, vegetació o fauna; però això, al meu entendre, ho fa encara més interessant. Si teniu temps i ganes, entreteniu-vos en la web del Parc.
El dia ha estat molt bo; cap núvol, el mar en calma, la temperatura agradable i els garrics esgarrintxant-nos les cames. Hem arribat tots; el Jordi, la Mery, l’Eudard, l’Albert i qui escriu això.
Molt breument he vist al Jordi, no dic més perquè d’aquí a uns dies, ja diré el que hagi de dir, quan parli dels… Herois Anónims.
Recordo, de petit, una tia-àvia soltera. Els diumenges, per postres, en comptes del clàssic Tortell, menjàvem la Crema Catalana que feia la Tieta, hi tenia la mà trencada; el seu secret... la canyella!
Havent dinat sempre feia la becaina en el balancí, on el cap li ballava amunt i avall amb gran precisió litúrgica. Jo, en la meva innocència, m'entretenia sentin-la roncar sense por, tot veient-li regalimar la son, era un joc com qualsevol altre. Les seves, eren unes migdiades plàcides.
Avui, desprès de dinar, he fet la becaina; he roncat i he regalimat, però la Crema Catalana... encara se'm resisteix!
Benvolguts lectors, benamades lectrius: L'autor d'aquest bloc té el deure de fer-vos avinent que avui, en contra d'allò que estava previst, no hi haurà cap nou post, puix la màquina de rentar se m'està a punt de parar.
El dia ha estat de treva, al matí encara nevava a les parts altes i també s'han vist flocs voleiara molts indrets.
Diuen que a partir d'ara la temperatura de la tardor es farà més present. S'acaben els extres de bonança i aquest any la dita sembla complir-se: Per tots Sants capes i mocadors grans.
He estat llegint un llibre tan bo, tan ple d’expressions encertades, que pensava: “has de començar a prendre notes, això de llegir sense quedar-te res ja no pot ser…”. Però no ho veig clar, perquè els llibres no els vull subratllar, i anar anotant-ho tot és una llauna.
Servidor:¿Qué pasa? E:¿Pero que haces aquí dentro? (Servidor és a la Biblioteca) ¿Te has perdido? Servidor:Me estoy culturizando un poco, que de tanto en tanto no va mal... R:Pero qué personaje más lamentable... En lugar de estar en una terracita tomando una cerveza... E: Sí, con el buen tiempo que hace que está a punto de diluviar... (dirigint-se a mi) Tú con la poca pasta que te gastas, seguro que has preguntado si había que pagar para entrar, y como que es gratis vienes a pasar aquí el rato. “¿Cuando vale el carné de socio? ¿Nada?” y encima te exiges que te pongan un café... Y no te lo pierdas, que encima se sienta en las butacas, no en la sillas de de madera... (mira el llibre que porto) Qué te estás leyendo, ¿la enciclopedia? ¿Vas por la letra T? Servidor:Sí, T de Te daré la tierra. El libro que me estoy leyendo. E:Pero si pareces un Testigo de Jehová. Servidor:Para Testigo de Jehová tú, que vas con camisa blanca y pantalón negro y solo te falta la chapita... E:Pero si los libros tan gordos sólo sirven para clavar chinchetas o para nivelar sillas o mesas...
Bueno aquí nos quedamos hoy. En la próxima actualización contaré los avistamientos de las marismas de Alday que también fueron interesantes. Ya sabéis que podéis pinchar en las fotos para verlas a mayor tamaño y que cualquier ayuda será bien recibida. Gracias de antemano. Espero que os guste y un saludo.
Hi ha llibres que amb el anys guanyen en valor, aquest és el cas del Costumari Catalàd'en Joan Amades. He linkat el títol i el seu autor a la Vikipèdia, on en fa un resum prou bo com per fer-se'n una idea.
Nomes afegiré que tinc autèntica fal.lera per aquesta obra. Per mi, El Costumari, esdevé el parenostre del bon català. Descriu oficis, costums, fets, tradicions... que en alguns casos i amb el pas dels anys es perdran.
Un bon regal que, per Nadal, sempre us farà quedar d'allò més bé!!
