Aquest diumenge vaig ser, un any més, a la Marxa de la Segarra.
Per mi, Segarra, vol dir l'inici de la Primavera. El primer any que vaig anar-hi, érem poc més de tres cents, diumenge passat arribàvem als mil sis cents, tot i així el romanticisme s'ha conservat, amb una organització humanament perfecta que ha sabut preservar l'esperit casolà dels inicis en forma de Trinxat de Brou.
El paisatge pot semblar monòton, a mi em meravella veure un cel tant gran sobre una plana de camps verds i ametllers florits, una llum tant intensa, uns pobles que es confonen amb el color de la terra i sobretot el silenci de la Segarra, que té una manera de ser propi, diferent del que es forma al Pirineu.
El silenci del Pirineu té l'origen en una infinita e immensa tranquil·litat que t'embolica i que de manera irrefutable i colpidora et venç; per contra, el de la Segarra és més domèstic, humil, tendra, suau, planer.
La Segarra és un silenci senzill i amorós però... igual de colpidor!
El trident d'icones Sant Jordianes, el vaig trobar a Montcortès de la Segarra i és deien Txell, Jordi Atleta i Jordi.
Un diumenge genial... amb paisatges, silencis i una abraçada anginesca!
YouTube dedicat a la Gemma i al Jordi.










dimarts, 17 de març del 2009
Trinxat de Brou.
dilluns, 16 de març del 2009
Concert.
Josep Pla deia que, els colors de la tardor comprenen totes les tonalitats entre la mel i el conyac... breu i magistral descripció.
Aviat encetarem una espectacular primavera, d'uns colors que comprenen totes les tonalitats que comencen on acaba el color del conyac i acaben on comença el color de la mel; hi haurà empentes als prats de pixallits, rius a vessar d'aigua i plens de truites a contracorrent, boscos caducifolis engarlandats de fulla nova i concert d'esquelles!
La primavera és l’única estació sense pecat original i, al Pirineu, té el seu punt més alt al juny, on les flors pujant fins els cims més alts a tocar de les congestes, milions i milions de flors que ningú veurà... tret dels isards i algun excursionista despistat.

dilluns, 9 de març del 2009
Plàtans Fregits.
Tots els matins, per esmorzar, la meva àvia li fregia un plàtan al meu avi; d'això fa més de trenta anys, des de llavors no he tornat a veure ni a olorar plàtans fregits.
Tenien un petit hort on tot era d'un regust exquisit; les escaroles simplement amargues, les seves senzillament picants, les pastanagues d'un viu taronja natural, enciams grossos i valents, carbassons per fer perols i perols de sopa, faves i mongetes com enlloc he vist a taula, tomàquets sucosos, imprescindibles i humils patates de final d'estiu... tot tenia el sabor propi i genuí que només donaven els horts, amarats per les moltes hores del dia que giraven al voltant d'aquell món tan sincer.
L'únic que no tenien a l'hort eren plàtans, per això... la meva àvia, cada matí, els fregia amb una especial devoció!
El meu avi deia que: ric era qui en tenia cinc però n'hi sobrava un, i pobre qui en tenia un milió però n'hi faltaven cent mil.
Cada cop més, el Pirineu és més a prop però... hi viu menys gent!
Bordes de Noarre. Pallars Sobirà.
diumenge, 8 de març del 2009
Discernir.
Cap de setmana gloriós, ave fenix engonal i safènic, angines d'aire pur, sol d'hivern que és fa primaverenc, alegria Radetzkiniana versió postconvalecència.
Els marges de camps i camins desperten amb un verd descaradament intens i generós; un exèrcit de vermells gallarets són a pocs dies de catifar prats i retines.
...i mai m'acostumo als canvis constants de la natura, que corre més que no pas l'enteniment humà, canvis que tot i no ser lliures són més savis i perfectes que el discernir més noble.
dijous, 5 de març del 2009
Sensacions.
De tota la vida he anat a caminar, sobretot per muntanyes, i no ha set fins ara, després de molts anys, que en començo a aprendre, a caminar... vull dir.
Allò que comença sent un joc, passa a ser un entreteniment, es fa una afició i acaba sent una passió; el que més satisfà, no són els pics o llocs més reconeguts, ni els dies més calorosos o freds, ni aconseguir les fites més inversemblants, sinó quan el mateix caminar et regala noves sensacions... a cops en forma d'una varietat infinita de matisos tardorencs, o de prats d'alta muntanya coberts de narcisos blancs al juny, o de matineres rosades de primavera o de freds silencis sota la nevada hivernal.
Caminar acaba sent, més que caminar, un cúmul de sensacions... i sensacions és lo que es té amb la pesca amb mosca quan qui t'alliçona es diu: Marc Vande, tot el que sé, m'ho ha ensenyat ell... un món il•limitadament ric i apassionant.
Deixo pendent un escrit de la pesca amb mosca... ple de sensacions!!!
Faja de las Flores a la Vall d'Ordesa. Osca.
dimarts, 3 de març del 2009
La Turca Safena.
La convalescència que m'ocupa, té períodes ben definits i es passa d'un a l'altre a gran velocitat; abandono l'estrat del Colom Engonal i m'endinso en el de La Turca Safena.
La vena safena, és una vena major, una via principal de sang que viu a la cama i que a hores d'ara el cos, de natura perfecta, m'està regenerant; el meu caminar és una barreja entre trepitjaous, cojomanteca i sobretot una mena d'embriaguesa; sóc, indefectiblement, a l'estrat de... La Turca Safena!
diumenge, 1 de març del 2009
Fressant complicitats columbòfiles.
Cap de setmana atrapant coloms a la plaça i fressant corriols de llambordes pels carrers del voltant, sense preses... a ritme d'engonal.
Asseguts a la plaça, un home i una dona d'aspecte jove; durant més d'una hora, sense mirar-se ni dir-se res, quan parlaven ho feien amb un lleuger xiuxiueig però, més que dos, semblaven un... eren un, gairebé tenien noranta anys i una complicitat sense límits; els hi he robat una hora de les seves discretes vides, la millor hora del cap de setmana.
Poc a poc i mica en mica vaig recuperant-me, amb la imparable certesa de que els meus coloms prenen forma de perdius blanques...
...enyoro els isards!
Al Llac de Sotlló, baixant de La Pica d'Estats.
A la Vall d'Ordesa amb... el Beatles.
Al Coll de Sotllo amb... un Bosquimà.
Al Carlit amb... dos Creus de Sant Jordi.
Al Camí de Ronda amb... una Space Girl.
Amb el Cavall de Rodes.
A Coma de Vaca.
Al Turbón... fent cara de durs.