Mort al Pirineu.

Aquesta primavera, resseguint el desglaç, he trobat la mort al Pirineu; primer va ser un poltre al riu, i més tard un isard era el festí dels voltors.

A tocar del cel, la mort sembla més dolça, menys corrupta!!!

És clar que sempre hi ha excepcions de tonalitats humanes, com ara el poble de Tor... on la flaire sempre té un regust misteriós, et sents observat fins i tot per les centenàries parets de les cases.

Curiosament, els carronyaires eren molt a prop de Tor, a tocar de la Cabana d'en Sansa, vaig intentar acostar-m'hi, no sense por... són uns ocells de dimensions més que considerables, tenia els meus dubtes de si jo i la meva càmera seríem plat del seu gust; tot i que no em faria res morir al Pirineu, aquesta mort no és una de les que més contemplo, tot i així, m'hi vaig acostar a poc a poc, confiant m'acceptessin com un carronyaire més... fracàs total, esbandida ocellaire general!!

Quan trobi l'ós bru, perquè l'acabaré trobant, és un dels meus somnis, no m'acostaré, doncs tampoc ho contemplo com una mort gaire dolça: m'estaquirotaré, amagaré la por, dissimularé l'emoció i ho guardaré per sempre com un moment de gran felicitat... tal com imagino la mort al Pirineu!!!

...i fins aquí, la filosofada d'avui! (Elur dixit).

Homenatges.

“El paisatge us fa comprendre la literatura perquè la literatura és la memòria del paisatge en el temps”.
Josep Pla.

Si puc, i no sempre és possible, tots els caps de setmana em faig un homenatge... en forma de natura!!

I poca cosa més... vull dir!!

Dissabte i diumenge ennuvolats al Pallars Sobirà; plovisquejava fang, el bestiar ja pastura en els prats d'alta muntanya, el riu continua gairebé desbordat, el desgel és a les seves escorrialles, imponent com sempre... Sant Jaume d'Arestui!!

Feu-vos homenatges!!!

De les Reclinatòries Devocions.

No fa pas massa temps, a un poble del Pirineu, un home ja gran em va ensenyar el reclinatori de la seva mare, el guardava amb la devoció pròpia d'un fill vers la seva mare, i així me l'ensenyava... amb una gran devoció, la mateixa que deuria tindre la seva mare quan el feia servir.

Aquell reclinatori no era gran cosa; fusta vella cau del corc, pols arraconada i desvimetat a força d'agenollar-se.

No era peça de col.leccionista.

Una Porta del Cel, en diria l'Assumpta; un incunable, l’Òscar; una tribuna per veure el Barça, l’Albert; una atalaia al Paradís, l’Elur; i un moble bar de Ikea, el Jordi.

Jo, me l’hagués quedat... per llegir uns quants blocs i alguna cosa més!

...vull dir!

El Desgel.

Feia molts dies que no anava al Pirineu... masses!

Aquest cap de setmana, he buscat el desglaç allà on sabia que no hi hauria ningú, on cap ull hagués mirat abans, on l'aigua corre amb més força.

Tot plegat és un fenomen que dura pocs dies, naturalesa viva i pura... remou l'ànima!

Silencis Que Frisen.

Sóc un boig del silenci.. que tant parla i tant diu; caçar-lo en espais oberts és la millor peça, la que més cobejo, la que més em xiuxiueja.

Al Pirineu hi és tot l'any i de manera molt especial durant l'hivern, envoltant i omplint els cims colgats de neu.

Escoltar-lo és la millor manera de viure, d'aprendre a estimar a algú, de parlar i de dir qualsevol cosa.

La Cobla.

Continuo en un estat absolutament montserratí!!!

Avui, he repetit exactament la passejada del passat dissabte. El dia ha començat amb boires per continuar amb un horitzó de calitges, força gent caminant i escalant, Sant Jeroni concorregut i el Monestir silenciat sota una cobla de sardanes!

Començo a enyorar el Pirineu!

Sota un Trident... vull dir!

Sota les distraccions de la feina embolicada en forma de crisi, visc... i m'agrada, com m'agraden els camins més costeruts, aquells on el cansament et fa sentir més viu, el vent en contra et reafirma encara més, perquè l'adversitat ens fa persones més grans... encara més grans, més interessants... vull dir!

Si el Barça del Profeta Guardiola es fa amb el Trident de Copes, l'Assumpta, l'Òscar, el Jordi, qui això escriu i qui vulgui, reescriuran una pàgina en el Costumari Català; prenent forma de, petita ascensió al Monestir de Montserrat, d'escolanets, de coques, de mel i mató, de ciris, de didals i de Nostrada Moraneta!!!

Sota un Trident de Copes, o sota un Trident Anginesc, m'agrada fregar-me, barrejar-me, mirar-me, escoltar-me i evadir-me amb persones que fan les pujades menys costerudes... vull dir!

El Cor de l'Anginesca... un bon lloc on mirallar-s'hi!

Aplicacions Pràctiques.

Dissabte d'una lluminositat plena, sol sincer, cap núvol i tot el dia per endavant.

De Monistrol de Montserrat a Sant Jeroni, passant pel Monestir i tornant per Sant Joan i Sant Miquel. Mai havia pujat des del peu del massis fins el seu cap; he trobat l'essència del muntanyisme més primerenc, autèntic i romàntic, on assolir qualsevol fita era sempre fruit de la constància, tenacitat i esforç.

...i és que l'aplicació de l'alpinisme a la vida és tan absoluta com real.